PLAÇA JOSEP CASERO DE FIGUERES

La urbanització de la plaça Josep Casero va ser un encàrrec que ens va fer l'Ajuntament de Figueres i que inicialment incloïa dues places més. Els terrenys on s'havien de fer aquestes tres places s'emplacen dins el pla parcial del C/Mandri de Figueres, i corresponen a les cessions de zona verda.
El projecte el vaig redactar junt a David Pous, i la direcció d'obra la vaig fer junt als serveis tècnics de l'Ajuntament.

Es tracta d’una plaça de barri, destinada a l’estada i el repòs.
Degut a al pendent del terreny, aquesta plaça, es configura en quatre nivells horitzontals aterrassats mitjançant murs de contenció de formigó armat que són el tret formal més característic d’aquesta plaça.
Els diferents nivells es connecten entre sí ja sigui a través d’un seguit d’escales en un dels seus laterals longitudinals, ja sigui a través de l’entrega a peu pla d’aquestes terrasses amb la vorera a la banda de carrer.
La vorera és d’amplada variable per a insinuar els fluxes d’accés als diferents nivells.
Cada nivell té vocació de recrear el seu propi ambient cosa que s’aconsegueix a través de l’arbrat, les jardineres i ‘parterres’, la il.luminació i el diferent ús de paviments que van des dels durs com el panot i el formigó colorejat, fins el sauló i parterres vegetals, tot passant pel cautxú de la zona de jocs infantils.

CASA A MAS BOHERA-PALAU SAVERDERA

La idea principal d’aquest projecte consisteix en treure el màxim profit d’una parcel.la en pendent, orientada a sud i amb unes vistes excepcionals sobre la Plana de l’Alt Empordà i de la Badia de Roses, al mateix temps que es pretén l’arrelament al paisatge immediat de muntanya i al jardí on es gaudeix de la tranquilitat que ofereix la Urbanització del Mas Bohera.

Per a aconseguir aquests objectius, s’ha projectat un habitatge de dues plantes de composició horitzontal situat el més aprop possible del vial superior a la part més alta de la parcel.la. D’aquesta manera queda lliure la resta de la parcel.la per a disposar d’un ampli jardí on es volcaran totes les estances.

La volumetria de l’habitatge s’ha plantejat com una macla de cossos en composició horitzontal.

Tant per l’ús dels materials com per la distribució del programa interior es crea una dualitat entre la façana de carrer i la de pati.La façana de carrer es concep pesada i opaca donant esquena a nord i a la tramuntana, i és aquí on es disposen els espais servidors i es compacten les instal.lacions (accés, escala, banys, lavabos). El tipus de finestres d’aquesta façana es plantegen com escletxes o espitlleres.

Pel que fa la façana pati, té un caràcter lleuger, amb àmplies obertures al sol i les vistes, on es situa lhabitació principal, l’estudi, cuïna, sala d’estar i les diferents terrasses que s’adapten al terreny fins arribar a la piscina del jardí.
Les façanes laterals lliguen la dualitat entre façana de carrer i façana de pati.

Un aspecte que considero interessant d'aquest projecte és la comunicació entre la planta baixa i la planta primera a través d'un doble espai. L'ús d'una escala "especial" dissenyada exclusivament per a aquest espai s'entén com una mena d'escultura que es situa a la sala d'estar.

CASA A LLAMPÀIES

Aquest encàrrec va venir de part d'un petit promotor que volia un projecte de dos habitatges aparellats però amb certa dosis de disseny i exclusivitat. Aquest projecte el vaig realitzar junt a David Pous Dunjó.

L'objectiu del projecte va ser que la imatge del conjunt fos unitària i que amb uns pocs canvis en les façanes s'aconseguís esborrar la immediatesa d'una proposta simètrica.

Mitjançant uns porxos diferentment orientats segons les necessitats de cada habitatge, aconseguim que en cadascuna de les quatre façanes hi hagi una gran riquesa de volumetries i matisos que les fan completament diferents entre elles, i alhora donen una veritable imatge de conjunt.
L'ús de materials tradicionals a la zona com la pedra, l'estucat bast o la fusta ens ajudarà a integrar-nos en l'entorn, que té un marcat aire rústic.
L'accés rodat a l'edifici és comú pels dos habitatges i es situa a nord aprofitant la separació que tenim amb el veí.
L'interior dels habitatges s'ha procurat que fos espaiós, com si d'una masia es tractés, donant prioritat absoluta al menjador i sala d'estar que alhora està comunicat amb la planta superior mitjançant un doble espai.










L'escala situada a cavall entre la sala d'estar-menjador i el doble espai és el centre neuràlgic de la casa.

El Nou Decret 55/2009 sobre les condicions d'habitabilitat

El passat 9 d'octubre va entrar en vigor el decret 55/2009 que regula les condicions d'habitabilitat dels habitatges i la cèdula d'habitabilitat.
Aquest nou Decret ens afecta a molts tan si som del món de l'arquitectura com no, perquè suposa una sèrie de canvis que feran que variin força les distribucions dels nous habitatges, incidint sobretot en la superfície.
M'he proposat fer-ne un resum comentat de les principals novetats.
Fins ara la superfície mínima d'un habitatge era de 30m2, i a partir d'ara serà de 40m2, així doncs s'acaba (almenys en part) amb la permissibitat dels "micropisos". Ademés es fa refència que els pisos existents d'entre 15 i 20m2 construïts abans de l'any 1984, quals els hi caduqui la cèdula d'habitabilitat no la podran tornar a tenir, i en cas de transmissió la perdran automàticament.
Un altre aspecte en el que es posa ènfasi és que a partir d'ara, els edificis plurifamiliars d'habitatges hauran de ser practicables. Això implica una millor accessibilitat per les persones amb movilitat reduïda, i també implica un augment de les dimensions de pas per a poder fer una utilització de manera autònoma dels espais d'ús comú, les habitacions, els banys i la cuina. Atenció amb el fet que això és per a edificis plurifamiliars, en les cases unifamiliars no esdevé obligatori (però si recomenable).
Amb el nou decret les habitacions seran necessariament més grans que les que es permetien ara. L'habitació de 6m2 desapareix passant a ser com a mínim de 10m2 si n'hi ha una, i de 8m2 a partir de la segona habitació. Això suposarà un increment notable de la superfície dels pisos, si tenim en conte que fins ara la primera habitació podia ser de 8m2 i les següents de 6m2.
En els següents dos punts s'especifica que si l'urbanisme de la ciutat no està preparat no s'hauran de complir.
El primer punt parla d'un aspecte que és molt interessant i que és la obligatorietat de disposar d'una alçada entre forjats de 2,70cm. Això està pensat per al pas de les instal.lacions necessaries en un habitatge actual, i que amb un fals sostre es podrà reduir fins a 2,50cm.
El segon punt fa referència a la necessitat de ventilació natural creuada en els habitatges.
Pel que fa a la practicitat dels edificis i dels habitatges, es converteix en normatiu alguns aspectes que eren de sentit comú: disposar d'espais d'amagatzemament individuals, o disposar d'un espai per a ús de la comunitat de veïns.
La resta de paràmetres normatius crec que són més especifics, i per a consultar-los només cal anar a l'enllaç següent: http://www.gencat.cat/diari/5357/09092022.htm

ALLOTJAMENT DE TEMPORERS A ULLÀ

Aquest estiu s'ha posat en funcionament l'edifici per a allotjament de treballadors temporers que ha construït la Cooperativa Costa Brava d'Ullà.
Aquest tipus d'edificis estan proliferant força els darrers anys, degut sobretot a la línia de subvencions per a empreses del sector fruiter que vulguin contractar treballadors temporers per a la recollida de la fruita.
Moltes vegades s'utilitzen instal.lacions existents properes als llocs de recollida que es reformen per a acollir el nou ús. És el cas d'aquest projecte que explico a continuació.
La Coperativa Costa Brava té les seves instal.lacions a Ullà (Baix Empordà), on hi arriva la fruita, es classifica, s'emmagatzema i es prepara per a la seva comercialització.
Dins els complex de naus industrials em van encarregar que estudiés la possibilitat d'aprofitar la gran alçada d'una d'elles per fer una planta amb tot el programa d'allotjament.
Com que l'edifici ho permetia es va plantejar una estructura metàl.lica per a construir un forjat intermig. La tipologia del nou forjat és metàl.lic mixte amb xapa col.laborant, i d'aquesta manera es redueix considerablement el cantell, que és de 11 cm. La planta baixa havia de continuar amb l'ús de magatzem que tenia fins aleshores, i això va fer que s'hagés d'ignifugar tota la part inferior del forjat nou.
Com es pot veure a la foto les instal.lacions de sanejament es van passar vistes per sota, i es van haver de col.locar "collarins" ignífugs per evitar la propagació de foc.
Com que tota l'estructura era flexible pel fet de ser metàl.lica, i com que la construcció havia de ser ràpida, es va optar per fer les distribucions interiors amb "pladur". No hi va haver la intervenció de cap guixaire a l'obra, i totes les instal.lacions es van passar amagades per dins els envans.
La col.locació amb rastrells i placa de cartró-guix (pladur) porta molts avantatges com podrien ser la planeitat, la netedat, la rapidesa o l'aïllament tèrmic i acústic.
Pel que fa a l'estalvi energètic es van disposar 8 plaques solars per al subministre d'aigua calenta sanitària. El funcionament d'aquestes plaques és molt senzill i efectiu. Des dels captadors (plaques solars) s'escalfa amb l'acció del sol un líquid de circuit tancat que va a parar a un intercanviador. Aquest intercanviador és el que posa en contacte l'escalfor del tubs que transporten el líquid amb l'aigua sanitària, i aquesta un cop calenta passa a un acumulador que bé la distribueix directament perquè està prou calenta, o bé l'acaba d'escalfar fins a la temperatura desitjada.
I aquí el resultat final de la reforma, que com a concepte vaig intentar que fos com un paral.lepíped (allotjament de temporers) inserit dins un contenidor (magatzem existent).

LA REHABILITACIÓ DE CAN FORT

La rehabilitació de la casa anomenada Can Fort situada a Sant Esteve de Guialbes (Pla de lEstany) ha estat un dels meus últims treballs. La dedicació ha estat molt gran perquè es tracta d'una casa de la meva propietat i de la qual conec molts detalls sobre la seva història.

La familia Fort està documentada des del segle XIII i ja sabem que vivien a Sant Esteve de Guialbes, però pel que fa a la casa ens hem de basar en les inscripcions de les llindes de pedra. La més antiga és del segle XVI, després n'hi ha del segle XVII i XVIII.
L'actuació s'ha centrat en una part de la planta principal de la casa i en l'entrada.
Com sol passar en les cases que han estat deshabitades durant temps, la degradació afectava principalment als teulats, les façanes, les obertures i les instal.lacions.
Aquí podem veure per exemple el cas de la façana est:En totes les façanes l'actuació que s'ha fet ha estat molt subtil. S'ha fugit de voler l'aspecte de casa recent feta, i s'ha optat per "reparar" les zones malmeses. Entenc que els grans repicats i rejuntats esborren la pàtina històrica dels edificis.
A les cobertes s'ha procurat en tot moment conservar els cairats de fusta originals. S'han tret les teules seleccionant les bones, s'ha sanejat, després s'ha fet una capa de compressió, s'ha col.locat aïllament, i finalment s'han posat teules canals noves i teules cobertes de les originals.

En els interiors hi ha hagut una actualització de totes les instal.lacions, i un treball important de neteja i pintura.
Com a mostra d'això podeu veure els següents exemples d'una habitació i de la sala on es pot comprovar que amb una acurada elecció de colors i d'il.luminació es poden aconseguir resultats sorprenents.

Antigament la cuina era l'espai on més vida es feia. Allà hi havia la llar de foc i al seu voltant s'hi reunia tota la familia sentats en els ascons per tal de minimitzar el fred de l'hivern. La zona de cuinar també estava ben aprop del foc perquè s'utilitzava el carbó i perquè s'aprofitava la xemeneia pels fums. La resta de la cuina era una gran sala on s'hi menjava o es feinejava.
Junt a la cuina i amb accés des d'ella, en la banda de migdia, es troba el bastarral, que és una gran terrassa coberta on s'assecava el blat de moro, la roba i el que convingués.
Per tal d'actualitzar l'ús de la cuina s'ha distribuït interiorment en tres zones: una de cuina propiament dit, una de menjador, i una altra que ja existia de llar de foc.

El bastarral original tenia una coberta inclinada a dues aigües amb estructura de cairats de fusta i entrebigat de canya. Com que la canya estava totalment podria es va optar per canviar-la però respectant l'aspecte original. És així que malgrat la intervenció important que es va fer, no se n'ha perdut l'essència.

A la foto es pot veure com s'han conservat també les cordes i pals que servien per assecar tot tipus de menjar.
El banc d'obra que podem veure ens fa pensar que també devia ser un espai on s'hi passaven moltes hores, be xerrant, treballant o tan sols mirant el paisatge.
En aquest mateix bastarral hi ha un accés a la comuna, que és un cos afegit a la casa, cosa que fa pensar que seria una comoditat incorporada posteriorment.
Segurament aquesta comuna és la que es va utilitzar fins ben entrat el segle XX quan es va instal.lar un lavabo a l'interior de la casa.
Com és de suposar aquest lavabo estava obsolet, i s'han hagut de disposar nous banys aprofitant espais de vegades molt justos.
Aquest és el lavabo de l'habitació principal on en un petit requartet es va poder inquibir una dutza un wc i un rentamants, i tot això amb dos accessos.

Com a conclusió puc dir que moltes vegades en cases com aquesta potser és més senzill optar per el gran enderroc i la gran rehabilitació amb materials actuals, però penso que això resta "ànima" a les cases, apart de representar un cost econòmic superior. De tota manera està clar que en ocasions no queda més remei que optar per una solució radical si l'edifici està mig enrunat.
La intervencio "subtil" crec que és més adient en casos com aquest on l'estructura principal de la casa es trobava en bona salut.